Bukowski

Bukowski és el gran deshumanitzat de la literatura, considerat, per la gran wikipèdia, un dels grans escriptors americans i símbol del "realisme brut" i la literatura independent.

També és un cubata del pub Capicul de Xàtiva, que porta el que el mateix escriptor solia beure (vodka-7up), encara que aquest es bevia fins a l´aigua dels florers..

La seua literatura i la forma d´escriure enganxa fins al punt que no pots parar de llegir una novel.la darrere d´una altra.  Molts il.lustrats consideren que és un tipus de literatura per adolescents, per això quan et converteixes en un cultureta has de llençar tots el material que tinges a la paperera; jo afortunadament no sóc un cultureta.

El seu llibre "Mujeres" potser siga l´obra més reconeguda i de segur que és la que més m´ha agradat. Mostra una visió certament masclista envers les dones, però també reflecteix molt bé el món bulowskià, que en tants llibres de poemes o novel.les, generalment autobiogràfics, ha retractat.

Bukowski és un referent dels deshumanitzats: un paio sense estudis, amb unes marques a la cara que el converteixen en un apestat, borratxo fins a llímits insospitats, gos (més que un pont) i amb un sentit del sacrifici poc desenvolupat; és a dir: el model de deshumanitzat per excel.lència.

Però mira per a on, també és un referent per als ni-nis forçats de hui dia, entre els que m´hi conte: fart de tot, un dia decideix deixar l´avorrit treball com a carter per fer-se escriptor, i escriu més de 50 llibres,  relats curts, poesia, etc, que són una mina d´or de la literatura mundial. A la seua novel.la " Cartero" relata aquest fet de forma genial.

Hank Chinaski, el seu alter ego és el prototipus de personatge vividor, borratxo, malfaener que quan més borratxo va, millor escriu, que folla tot el que pot, que beu tot el que pot i més i que viu al límit econòmic i de salut.

Memorable el capítol en què conta com esperant , més de 20 hores, a ser atés a un hospital públic americà (és a dir, la nada) perquè li havien rebentat els intestins, i sense parar de beure, se li van soldar els budellets i va seguir com si res.

Bukowski va morir a l´any 94,  just després d´un altre gran deshumanitzat del que en parlarem més endavant, Kurt Cobain.

 

L´Home del Carrer

Aquest homenet que tot ho fa bé arriba, encara de nit, a la plaça: “No t'encantes.... que et llogaran”.

Per calfar el cos entra al bar i demana un café i una copa de cognac que el dia es presenta dur.

Si hi ha sort anirà a collir i guanyarà el jornal, però no, un dia més no hi ha sort. Porta mitja vida de collidor però ja va tenint uns anyets i la força i les ganes no l´acompanyen com abans, res a dir: els nouvinguts apreten fort, són més joves i aguanten més i els caps volen resultats; si encara fóra com abans quan anava tota la quadrilla a una; ara no, ara van a destall, cadascú mira per ell i res més, com una metàfora del món real.
Així el nostre homenet no pot fer res: està venut.

Per passar l´estona es queda al bar i demana el primer terç, que vindrà seguit del segon, del tercer, del quart...... de l´hora de tancar.  Apunta-m´ho tot que ja t´ho pagaré.....

Al bar porten uns mesos així: primer perquè a l´estiu no hi ha feina, després perquè plou, després perquè les taronges estan gelades.... però què hi podem fer: és l´home del carrer, ja pagarà quan podrà, sempre ho ha fet.

Al dia següent es repeteix el patró i l´home del carrer té un dia més, li pesen més les cames i cada vegada està més trist.

Abans era un home de la broma, que es feia estimar, sempre amb un bon consell, una bona recomanació. Jugava als escacs com ningú i contava unes històries magnífiques sobre els seus temps a l´Amèrica on havia anat de jove a fer diners. Tot el que he estat, pensa....

A l´Amèrica havia fet molts diners amb els negocis de l´extraperlo en una època difícil i molt convulsa: prestigi, bona vestimenta, dones..... i així va acabar tot, una dona li va fer perdre el cap i d´ahí al no res en un momentet. Va cremar tots els diners en uns mesos, de festa en festa, de borratxera en borratxera. Els amics li eixien de baix les pedres i la pols blanca corria de nas en nas sense que ningú no es preguntarà d´on venia.

Sense diners i amb el cor trencat què hi podia fer; se´n va tornar a la seua terreta; al seu poble segur que algun amic l´acollia.

Ara és un home trist i solitari que pidola un cigarret per poder fumar i se´n torna al tamboret d´aquell racó de la barra on ningú s´hi fica amb ell.

Ja tampoc viu a gust al seu poble, la gent li fuig en veure que se´ls hi acosta i no li queda més que beure.

Ai homenet, que magre ho tens....

FUGIDA

Acabava d´arribar-hi. Una ciutat grisa, malmesa pel pas dels anys sense inversions, ancorada en un passat gloriós que s'havia difòs per complet i l'hi havia conferit un caire dantesc.

En girar el cantó de la pensió s'hi va trobar amb el primer. Era un espècimen de punk amb botes militars i malles foradades. La motxilla esgarrada, la cara ullerosa i el cos decrèpit, mostra dels excessos a què havia estat sotmés, elevaven la seua edat real en uns quants anys.

Se li va arrimar fent escarafalls amb els braços escanyolits i cridant una lletania de mots indesxifrables. Certament atordit, potser per la manca de costum, i sense entendre ni pruna va pensar que el seu imam per atraure aquest tipus d'éssers, continuava ben magnetitzat. Tot i ser a un país estranger no havia tardat ni dos minuts a fer el primer amic.

Va recordar els seus anys de dur treball al bar mític de la plaça d'aquell poble de La Ribera; com havia aprés a tractar-los, a fer-se respectar i fins i tot a estimar “la fauna”, com a ell li agradava anomenar aquests éssers deshumanitzats. Tot i que als primers mesos currant gairebé havien aconseguit acabar amb ell, a la fi se n´havia sortit, sense massa secrets: havia forjat el respecte a través de les canyes gratis a canvi de bon comportament, si més no de no molestar els altres clients, a través de les converses il·lògiques i sense cap cronologia que s´allargaven durant hores i hores, a través de les confessions secretes impregnades de fantasia i de tantes i tantes altres coses que poca gent seria capaç de suportar. Simplement havia fet el que cap altra persona feia, tractar-los com a la resta de persones.

Va traure el paquet de tabac i li va oferir una cigarreta; el caos esdevingué instantàniament calma.

Se li dilataren les pupil·les i va esbossar un somriure d'orella a orella. Se li apropà una miqueta més i amb el lànguid braç que li quedava lliure, li va rodejar el coll agafant-lo per un muscle i va intentar fer-li un petó a la galta.

Els amics com aquest són per tota la vida, si entenem la vida com ells l'entenen. Així que les següents vegades que va passar per on jeia el punk va rebre les més diverses consideracions: un trago del beuratge que tinguera entre mans, un dibuixet fet sobre un embolcall de pa, la petició d'una moneda i d'altres fets que el punk entenia com elements propis de l'amistat.

Portava 13 dies de fugida continuada d'una vida que no li agradava i començava a sentir-se de nou en pau amb sí mateix.

Benimaclet Mon Amour

A aquest barri, antany poble li dec els millors anys de la meva vida. Les seues nits m´acolliren amb els braços oberts i els seus caus em proporcionaren plaers immensos. Especialment recorde les converses – a voltes intel·ligents, moltes d'altres desficaciades – amb gent de la més diversa índole, que sovintment acabaven al llit d'algun dels implicats.

Com no, el carrer Baró de Sant Petrillo o si filem més prim, el roglet on he passat nits i nits envoltades de bona música, bona beguda i millor fauna: el Vip i el Nou Desig, amb tota la colla de deshumanitzats que havien muntat el seu campament a dins. Tampoc no podia faltar el Glop on sobren les paraules...

No tot és nocturnitat i alevosia al meu estimat barri, que també hi ha vida de dia entre els seus carrers peatonals on la gent se saluda, a la seua plaça, al seu mercat...

Però ara no estem per a aquestos menesters; vull aprofitar aquest post per introduir-vos al magnífic món dels deshumanitzats que cobraran importància a aquest bloc.

Vos contaré, a través de transcripcions de realitat o fantasia, les meues relacions envers aquesta magnífica fauna que decideix com viu o com veu el seu món.

Ens veiem prompte per aquest blog...

P.D. : Gràcies a Mi# per donar-li nom a aquesta fauna a qui tant he estimat i mai havia sabut anomenar i també per apropiar-me del seu Capità Taràntula Zen.