dimecres, 11 d’agost del 2010

L´Home del Carrer

Aquest homenet que tot ho fa bé arriba, encara de nit, a la plaça: “No t'encantes.... que et llogaran”.
Per calfar el cos entra al bar i demana un café i una copa de cognac que el dia es presenta dur.
Si hi ha sort anirà a collir i guanyarà el jornal, però no, un dia més no hi ha sort. Porta mitja vida de collidor però ja va tenint uns anyets i la força i les ganes no l´acompanyen com abans, res a dir: els nouvinguts apreten fort, són més joves i aguanten més i els caps volen resultats; si encara fóra com abans quan anava tota la quadrilla a una; ara no, ara van a destall, cadascú mira per ell i res més, com una metàfora del món real.
Així el nostre homenet no pot fer res: està venut.
Per passar l´estona es queda al bar i demana el primer terç, que vindrà seguit del segon, del tercer, del quart...... de l´hora de tancar.  Apunta-m´ho tot que ja t´ho pagaré.....
Al bar porten uns mesos així: primer perquè a l´estiu no hi ha feina, després perquè plou, després perquè les taronges estan gelades.... però què hi podem fer: és l´home del carrer, ja pagarà quan podrà, sempre ho ha fet.
Al dia següent es repeteix el patró i l´home del carrer té un dia més, li pesen més les cames i cada vegada està més trist.
Abans era un home de la broma, que es feia estimar, sempre amb un bon consell, una bona recomanació. Jugava als escacs com ningú i contava unes històries magnífiques sobre els seus temps a l´Amèrica on havia anat de jove a fer diners. Tot el que he estat, pensa....
A l´Amèrica havia fet molts diners amb els negocis de l´extraperlo en una època difícil i molt convulsa: prestigi, bona vestimenta, dones..... i així va acabar tot, una dona li va fer perdre el cap i d´ahí al no res en un momentet. Va cremar tots els diners en uns mesos, de festa en festa, de borratxera en borratxera. Els amics li eixien de baix les pedres i la pols blanca corria de nas en nas sense que ningú no es preguntarà d´on venia.
Sense diners i amb el cor trencat què hi podia fer; se´n va tornar a la seua terreta; al seu poble segur que algun amic l´acollia.
Ara és un home trist i solitari que pidola un cigarret per poder fumar i se´n torna al tamboret d´aquell racó de la barra on ningú s´hi fica amb ell.
Ja tampoc viu a gust al seu poble, la gent li fuig en veure que se´ls hi acosta i no li queda més que beure.
Ai homenet, que magre ho tens....